Més enllà dels 4.000 m...

Fa molts dies que la geografia de trinxera fa vacances, no s’ha adormit pas, està ben viva!! Però així com en d’altres viatges la llibreta i el bolígraf eren els meus companys inseparables, i penjava alguns escrits sobre el què m’anava trobant pel camí, aquesta vegada han estat els llibres, revistes i diaris els que han omplert la meva bossa de mà.

Sant Jordi va carregar l’equipatge amb dos llibres, i el meu desig de retrobament amb la lectura francesa ha fet que llegís de dalt a baix els setmanaris econòmics del Marroc, per sort meva només ha calgut remenar una mica la neurona del francès per a entendre-ho tot perfectament. Ha estat interessant posar-se al dia dels afers econòmics del Marroc, sempre és més ric obtenir diferents punts de vista del país a on viatges.

És la segona vegada que trepitjo el Marroc, i tot sembla seguir igual, el cous-cous, les tajines, el wisky bereber i la insistència dels venedors, amb l’art del regateig com a principal pràctica.
L’objectiu principal d’aquests dies ha estat coronar el sostre nord-africà, i va ser el primer que vam fer, només arribar a l’aeroport vam agafar un taxi fins a Imlil i vam començar a caminar fins al Refugi del Toubkal. Tot i la primavera, encara hi ha bastanta neu, fet que ens ha beneficiat, perquè hem pogut gaudir d’un paisatge més espectacular, i tant la pujada com la baixada han estat més agradables, els grampons, les raquetes i el piolet han donat més joc. Tot i que la nit encara és gelada, el dia és prou càlid, si fa sol i no fa vent.

Podria explicar moltes coses sobre els meus dies al massís del Toubkal, però prefereixo animar-vos a anar-hi i que ho descobriu vosaltres mateixos, és una bona sortida si esteu una mica en forma i no teniu problemes de mal d’alçada, assolir els 4.167m del Toubkal és una gran satisfacció.

Tot i estar de vacances, no he pogut deixar de banda la geografia econòmica i la meva condició de tècnica de consum, com sempre, la meva professió forma part de mi, i sóc geògrafa de dilluns a diumenge, de gener a desembre. Així que des del punt de vista del consumidor turista, és un país sense lleis i protecció aparents. Tot i passar molts dies a l’Atlas, també vam dedicar alguns altres a visitar Marràqueix i Ouarzazate, on passejar per alguns mercats resulta agobiant, doncs tots els venedors van a la cerca de l’ham.

Està clar que la política de preus no és gens beneficiosa, i si hi ha algun dia que les ganes de regatejar són fluixes, saps que t’acabaran enredant. No obstant, estic gaire bé segura que tot i pensar que has fet un bon negoci, tot i haver-te deixat la pell regatejant, el visitant sempre acaba pagant més del que tocaria. No hi ha cap dubte que és l’antítesi del nostre país, on tota la política de preus està més que regulada. He viatjat a bastants països on es practica el regateig, i em semblava fins i tot divertit, però aquesta vegada he evitat comprar, només pel fet de la mandra que em feia posar-me a negociar... no sé perquè, però he notat que els venedors que tracten cada dia amb turistes, fan una venda més agressiva i agobiant. Potser, a mesura que passi el temps, hauran de mesurar algunes formes, perquè sinó acabaran espantant de debò als turistes i no vendran res. Casualitat o no, aquesta vegada he descobert que el govern del Marroc ha posat en marxa els “Ensembles artisanales”, que són petites galeries amb botigues de tot allò que es pot trobar als mercats, però amb preus fixats, per tal que el visitant pugui tenir una orientació del preu que ha de pagar per cada cosa, almenys així es pot tenir una petita orientació. Potser és un intent més d’europeïtzar el Marroc, cosa que no m’agrada massa, tanmateix sí que és cert que molts turistes ho agraeixen. Tot i que els preus fixats no siguin tradicionals al país, dubto que també ho sigui el fet d’atracar a tot turista que s’acosta.

Lluny del regateig, que tot i així crec que no s’hauria de perdre, els mercats segueixen sent una de les meves grans passions, així com els no-llocs, a la seva manera, però les medines de les ciutats marroquines no deixen de ser-ho. Però els no-llocs per excel·lència del Marroc són les “villes nouvelles”, els nous creixements de ciutats com Marràqueix amb tots els components de les ciutats occidentals, és a dir, avingudes amples, on no hi falten les botigues de roba de les marques més conegudes, ni tampoc les cafeteries, “fast-foods” o geladeries també de grans marques, vaja, aquells “llocs” que et fan dubtar d’on ets exactament... Barcelona, París, Londres o Marraqueix?

Ja veieu que tinc moltes coses per a explicar... però avui no tinc més temps, aquests dies de desconnexió m’han fet carregar molt les piles, he tornat amb moltes ganes de llegir, però espero que l’escriptura no em faci perdre l’escriure, així que aquí estarem!!