Més enllà dels 4.000 m...

Fa molts dies que la geografia de trinxera fa vacances, no s’ha adormit pas, està ben viva!! Però així com en d’altres viatges la llibreta i el bolígraf eren els meus companys inseparables, i penjava alguns escrits sobre el què m’anava trobant pel camí, aquesta vegada han estat els llibres, revistes i diaris els que han omplert la meva bossa de mà.

Sant Jordi va carregar l’equipatge amb dos llibres, i el meu desig de retrobament amb la lectura francesa ha fet que llegís de dalt a baix els setmanaris econòmics del Marroc, per sort meva només ha calgut remenar una mica la neurona del francès per a entendre-ho tot perfectament. Ha estat interessant posar-se al dia dels afers econòmics del Marroc, sempre és més ric obtenir diferents punts de vista del país a on viatges.

És la segona vegada que trepitjo el Marroc, i tot sembla seguir igual, el cous-cous, les tajines, el wisky bereber i la insistència dels venedors, amb l’art del regateig com a principal pràctica.
L’objectiu principal d’aquests dies ha estat coronar el sostre nord-africà, i va ser el primer que vam fer, només arribar a l’aeroport vam agafar un taxi fins a Imlil i vam començar a caminar fins al Refugi del Toubkal. Tot i la primavera, encara hi ha bastanta neu, fet que ens ha beneficiat, perquè hem pogut gaudir d’un paisatge més espectacular, i tant la pujada com la baixada han estat més agradables, els grampons, les raquetes i el piolet han donat més joc. Tot i que la nit encara és gelada, el dia és prou càlid, si fa sol i no fa vent.

Podria explicar moltes coses sobre els meus dies al massís del Toubkal, però prefereixo animar-vos a anar-hi i que ho descobriu vosaltres mateixos, és una bona sortida si esteu una mica en forma i no teniu problemes de mal d’alçada, assolir els 4.167m del Toubkal és una gran satisfacció.

Tot i estar de vacances, no he pogut deixar de banda la geografia econòmica i la meva condició de tècnica de consum, com sempre, la meva professió forma part de mi, i sóc geògrafa de dilluns a diumenge, de gener a desembre. Així que des del punt de vista del consumidor turista, és un país sense lleis i protecció aparents. Tot i passar molts dies a l’Atlas, també vam dedicar alguns altres a visitar Marràqueix i Ouarzazate, on passejar per alguns mercats resulta agobiant, doncs tots els venedors van a la cerca de l’ham.

Està clar que la política de preus no és gens beneficiosa, i si hi ha algun dia que les ganes de regatejar són fluixes, saps que t’acabaran enredant. No obstant, estic gaire bé segura que tot i pensar que has fet un bon negoci, tot i haver-te deixat la pell regatejant, el visitant sempre acaba pagant més del que tocaria. No hi ha cap dubte que és l’antítesi del nostre país, on tota la política de preus està més que regulada. He viatjat a bastants països on es practica el regateig, i em semblava fins i tot divertit, però aquesta vegada he evitat comprar, només pel fet de la mandra que em feia posar-me a negociar... no sé perquè, però he notat que els venedors que tracten cada dia amb turistes, fan una venda més agressiva i agobiant. Potser, a mesura que passi el temps, hauran de mesurar algunes formes, perquè sinó acabaran espantant de debò als turistes i no vendran res. Casualitat o no, aquesta vegada he descobert que el govern del Marroc ha posat en marxa els “Ensembles artisanales”, que són petites galeries amb botigues de tot allò que es pot trobar als mercats, però amb preus fixats, per tal que el visitant pugui tenir una orientació del preu que ha de pagar per cada cosa, almenys així es pot tenir una petita orientació. Potser és un intent més d’europeïtzar el Marroc, cosa que no m’agrada massa, tanmateix sí que és cert que molts turistes ho agraeixen. Tot i que els preus fixats no siguin tradicionals al país, dubto que també ho sigui el fet d’atracar a tot turista que s’acosta.

Lluny del regateig, que tot i així crec que no s’hauria de perdre, els mercats segueixen sent una de les meves grans passions, així com els no-llocs, a la seva manera, però les medines de les ciutats marroquines no deixen de ser-ho. Però els no-llocs per excel·lència del Marroc són les “villes nouvelles”, els nous creixements de ciutats com Marràqueix amb tots els components de les ciutats occidentals, és a dir, avingudes amples, on no hi falten les botigues de roba de les marques més conegudes, ni tampoc les cafeteries, “fast-foods” o geladeries també de grans marques, vaja, aquells “llocs” que et fan dubtar d’on ets exactament... Barcelona, París, Londres o Marraqueix?

Ja veieu que tinc moltes coses per a explicar... però avui no tinc més temps, aquests dies de desconnexió m’han fet carregar molt les piles, he tornat amb moltes ganes de llegir, però espero que l’escriptura no em faci perdre l’escriure, així que aquí estarem!!

Cirque Aïtal - La Piste Là

No us el perdeu!!

«Se puede volver a hablar de una escena de canción de protesta en Catalunya»

Entrevista publicada al diari Gara

16/04/2009

Cesk Freixas
Cantautor catalán

Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles -Penedès, Catalunya-, 1984) es un cantautor que decidió hace cinco años dar vida a un proyecto político musical que busca enlazar una sonoridad olvidada y con falta de reconocimiento como es la canción de autor con la protesta. Como vehículo de expresión recurre a la poesía, con referentes claros como Ovidi Montllor y Silvio Rodríguez.
Itziar AMESTOY DONOSTIA

El cantautor Cesk Freixas lleva dos discos editados, por un lado «Set voltes rebel» en el año 2005 y después «El camí cap a nosaltres» en el 2007. Con su segundo trabajo se afianzó en una apuesta mucho más personal que consolida su objetivo de reivindicar la escena de cantautores en els Països Catalans. Trabaja en estos momentos en su tercer trabajo que según lo previsto verá la luz en otoño, por lo que durante unos meses se alejará en cierta manera de los escenarios. Aun así, no dejará las citas ya cerradas por lo que hoy actuará en Donostia, en el Herria Taberna a las 22.00 horas.

Una vez nombrados sus discos, vía libre para presentarse ante el público de Euskal Herria.
Llevo dos discos editados y el proyecto no deja de ser un altavoz de la izquierda independentista catalana. Mi música es una herramienta de compromiso, de posición, una herramienta de las luchas. Musicalmente, dentro de la canción de autor sigo una faceta cercana al pop. Estilísticamente es una rama más comercial que sirve para introducir un discurso más reivincativo y revolucionario.

Con el otoño llegará el tercer disco, ¿en qué camino va este trabajo?
Ahora estamos preparándolo, estamos en la fase de producción y esperamos grabar hacia el verano. Sí que hay algún cambio respecto a lo que he hecho hasta ahora. Del primer al segundo disco hay una evolución, no sólo estilísticamente, sino también de actitud, de letras. Con este tercer disco las letras serán más ácidas, más críticas. Recupero la intencionalidad de ser explícito. En el segundo, todo quedaba como más metafórico, más alegórico y ahora aunque sigo buscando la parte poética he sido más crítico. Seguramente porque también estoy influenciado por las circunstancias políticas actuales.

¿La música, sin compromiso, pierde su sentido?
Tiene sentido, pero dentro de un contexto capitalista. Siempre ha habido intereses de que exista música que se entienda como un producto de consumo, acrítico y que hable sobre temas banales. Tiene el sentido de dormir a la gente. Los proyectos musicales con compromiso político intentamos darle la vuelta, utilizar los canales capitalistas para hacer llegar un mensaje crítico y con contenido político. Utilizar esas vías o canales es la única forma que tenemos de enviar ese mensaje que queremos que llegue.

Ovidi Montllor, Raimon... la canción de autor en els Països Catalans tiene unos claros referentes que en cierto modo pertenecen a otra generación, pero ¿como está hoy en día este panorama musical?
Aunque empecé conociendo a autores como Ovidi, Raimon, o algunos más jóvenes como Feliu Ventura, vi que la canción de autor tenía todavía vigencia. No entendía porqué había tan pocos cantantes de protesta. Pero en los últimos cinco años ha habido una evolución positiva en lo que es la canción de autor y de protesta. Están saliendo muchos cantautores y creo que podemos volver a hablar de una escena de cantautores de protesta. Este crecimiento responde a una necesidad, no sólo cultura sino también política, de recuperar la canción de autor.

Más allá de la canción de autor, ¿cómo ve el panorama musical en su país, o más concretamente, en su comarca, el Penedès?
Es una comarca pequeña, por lo que hay uniones muy significativas entre proyectos reivincicativos como puede ser el caso de Inadaptats o Revolta 21. Coincidimos en los posicionamientos políticos, hecho que que favorece esta conexión. Además de gustarme los cantautores también me gusta otro tipo de música.

¿Y un diagnóstico más general?
El panorama musical catalán está más vivo que nunca. Hemos superado esa situación de pensar que todo lo que se hacía en catalán era de segunda división. A partir de ahora se entiende que en catalán se pueden hacer cosas interesantes, lo mismo que se hacen en inglés, euskara o castellano. Hemos superado ese estadio de auto-odio.

¿El hecho de cantar en catalán incluye un posicionamiento político o se trata de una cuestión de naturalidad o facilidad?
Tiene parte de las dos. Hago mi vida en catalán y es mi lengua, con lo que nunca me he planteado el hecho de cantar en otro idioma. Pero es verdad que también hay un componente más político. También está la idea de reafirmar que tu lengua es el catalán y que cantas en ese idioma porque es una lengua minorizada, desprestigiada, que no goza de buena salud. Al final, también es un posicionamiento político. Aun así, haciendo un análisis más global, hay grupos que no se lo plantean y lo hacen de forma indirecta y otros que sí que buscan normalizar la lengua, es decir, casos de militancia lingüística.
«Todos mis trabajos giran en torno al concepto de `ternura revolucionaria'»

En la canción de autor los límites entre la poesía y la música pierden definición, ¿entre sus referentes hay más poetas o músicos?
El principal referente cercano es Ovidi y empezando por él mismo, mezclaba. Igual era más poeta que cantante, musicaba poesías suyas y de otros. Mis referentes son artistas que mezclaban las dos partes, me veo reflejado en todos los proyectos musicales que tenían una parte más poética. Aun así, me siento más cercano a la parte poética. Otros referentes son Silvio Rodríguez o VÍctor Jara.

Silvio, sin ir más lejos, canta aquello de «Debo partirme en dos», ¿ha sentido alguna vez esa disyuntiva a lo largo de su carrera?
Sí, cuando la gente escucha tus canciones, recibes muchas críticas que te dicen de qué deberías hablar, que si les gustaba más de lo que hablabas en el primer disco. Pero acabas decidiendo hablar de lo que te interesa.

Y, ¿qué es lo que le interesa?
Todos mis discos giran en torno al concepto de «ternura revolucionaria». Cuando analizas el mundo desde una óptica reivindicativa, encuentras contradicciones con la naturaleza del ser humano. La evolución de la especie humana está cargada de prejuicios y estigmas sociales, todo ello se deriva de la consolidación del sistema económico capitalista. El sistema crea una relación de poder entre personas, de dependencias falsas, y crean uniones superficiales entre personas. Quiero reivindicar el humanismo radical del ser humano. Eso pasa por darnos cuenta de que no podremos cambiar el entorno si no cambiamos nosotros mismos, no como individuos sino como colectivo. Para que haya un cambio social o nacional tiene que haber un cambio personal. Hablo de la superación del estado de dominación en le que estamos para llegar a la liberación social.

Toooooooooooooots!!!!

Ahir al vespre, mentre en Klinsmann comptava les hores que li quedaven al Bayern des de la banqueta del Camp Nou... la Sala Apolo s'omplia per rebre a un dels millors cantants jamaicans de reagge i ska, en Frederick "Toots" Hibbert, que junt amb els seus companys, els The Maytals, va oferir un concert curt, però intens!!

El Barça ja havia marcat els 4 gols, així que ja podia entrar a la sala tranquil·la, i mentre era a la cua, una gran furgoneta es va aturar i d'ella en va sortir en Toots, abraçat pels aplaudiments dels qui esperàvem per entrar al seu concert, ens va saludar amb les mans enlaire, una picada d'ullet que feia preveure una boníssima vetllada!!

En Toots ja té 64 anys, i el ritme de concerts que porta és trepidant, el de Barcelona segurament era un concert més... i és per això que de vegades el concert baixa un pèl d'intensitat. Però en Toots sap comunicar-se molt bé amb el públic, i, tot i que les seves cançons s'alenteixen a mesura que passen els anys, la seva connexió amb tothom de la sala fa que qualsevol dels seus concerts pugui ser extraordinari.

Sempre que he anat a la Sala Apolo n'he sortit molt contenta, tanmateix serà difícil superar aquell concert històric dels Tokio Ska Paradise Orquestra al 2006, jo prefereixo l'ska més mogut i festiu, els Toots & The Maytals no el van superar, però sí que em van agradar... i molt!!!

"54-56 was my number", "Bam, Bam", "Mokey man"... van ser moltes les cançons mítiques que es van poder sentir, el públic, variat, les vam cantar i ballar una a una, i vam acceptar els jocs de veus que en Toots ens va proposar. "Monkey man", com diuen les lleis de la casualitat, em va agafar fent cua al lavabo... per uns moments vaig tenir l'instint d'abandonar la cua i tornar a la platea, però tenia molt de pipi (Aixxx...!!!), i llavors va passar allò que només passa a la cua dels lavabos de noies, totes les que féiem cua ens vam mirar i vam començar a ballar aquesta gran cançó ;-)

Cap al final del concert vaig decidir acostar-me una mica més als músics, no va ser massa difícil arribar fins a les primeres files, hi havia gent més jove, però també molta gent no tant jove, em vaig sentir a gust i m'hi vaig quedar fins al final del concert!! Als de seguretat se'ls hi va girar feina (i també tenien ganes de gresca), mentre en Toots establia una íntima relació amb el seu públic, els de seguretat advertien a uns i altres, fins que el mestre els va advertir a ells... que suavitzessin les mesures. En Toots, en la darrera cançó ens va donar la mà a tots els qui estàvem a primera fila, i es va fer un fart de signar autògrafs amb una mà, mentre amb l'altra aguantava el micròfon i seguia cantant.

El millor, a banda de la música, l'intercanvi generacional que es va donar, un avi de 64 anys, va ser capaç d'agrupar gent de totes les edats, però especialment joves que buscaven atrapar una mirada, un somriure, un autògraf del mite... què gran que ets Toots!!

I want you to know that I am the man who

Fight for the right, not for the wrong

Going there, I'm growing there

Helping the weak against the strong

(Bam, Bam)

Un altre cop al comerç dels nostres barris

La Comissió Nacional de la Competència (CNC) creu que cal eliminar l'obligació d'obtenir una llicència específica per a la instal.lació d'una gran superfície comercial, i que el concepte de gran establiment comercial hauria de desaparèixer. Tot plegat en base a l'apliació de la Directiva europea de Serveis i la liberalització del sector que vol promoure. La CNC fa més consideracions al respecte, però ara em centraré més en l'aspecte que fa relació a les grans superfícies comercials.

La Generalitat té una regulació pròpia dels grans establiments comercials, que ha limitat durant temps la implantació d'aquestes grans superfícies al territori, ara la CNC proposa una revisió d'aquesta normativa d'ordenació del comerç tan a nivell estatal com de cadascun dels territoris que l'integren, emparant-se en la Directiva comunitària de serveis. Caldrà restar atents, per veure com reacciona el govern de la Generalitat davant el comunicat de la CNC, sense cap dubte, una altra bona raó per a constatar que sent Independents, això no passaria!!

Segurament, molts de vosaltres m'haureu sentit parlar dels no-llocs, i de les superfícies comercials com a exemple, és evident que aquests espais trenquen amb les relacions personals, la col·lectivitat, l'espai públic, la identitat, etc... i fomenten l'individualisme, el consumisme, el consum com a forma d'oci i tota una pila de valors que només donen sentit a una estructura capitalista i materialista.

Però més enllà del rerafons antropològic... aquestes propostes, la flexibilitat d'aquestes normatives, senzillament el que fan és donar més riquesa i facilitats a les grans empreses, amenaçant el petit comerç ja en difícils situacions, la CNC creu que cal més llibertat en l'obertura de comerços, alçant les limitacions que ara tenen les grans superfícies comercials per a implantar-se al territori...

...si ara, que ja tenen limitacions, estan deformant els pobles i ciutats, què passarà si la normativa les afavoreix encara més??...

...algun dia, no massa llunyà, anirem a comprar el pa, i el forn de la cantonada haurà desaparegut, haurem d'agafar el cotxe i acostar-nos fins a una superfície comercial, per a fer un gest tant senzill... un model americà, absurd i incomprensible... creieu que aquest dia arribarà??...

Molins de Rei - Montserrat

Ahir, diumenge, vaig fer la Molins de Rei - Montserrat, tot un clàssic que cada dos anys es converteix en una cita inamobible del calendari.

Ja fa uns quants anys que la faig, si no compto malament aquesta era la meva 6a caminada, tanmateix abans la distància era més curta (una 37 km) i no hi havia tant de desnivell. Aquesta vegada han estat 50km (49.9) i poc menys de 3.000m de desnivell acumulat, la més llarga i dura totes les edicions que s'han fet fins ara, que en ja en són 14 (28 anys tenint en compte que es fa cada dos anys).

Vaig trigar 9hores i 15 minuts, i estic molt contenta, tenint en compte que fa dues setmanes vaig fer la Marxa dels Castells de la Segarra, de 51km, però sense desnivell, en 9hores... és tota una victòria personal!! Tot i que aquesta vegada, algunes pujades em van fer patir més (especialment la darrera pujada), les cames no em van quedar tant trinxades com a la Segarra, segurament el fet que fos tan plana va fer que sempre treballés els mateixos músculs, encara que sembli al contrari, les cames van agraïr el desnivell de la Molins - Montserrat.

El viatge, el vaig compartir amb l'Àlex i l'Aina, vam fer un bon equip perquè tots 3 vam portar el mateix ritme en tot moment, les converses van ser variades i disteses, interessants i agradables, la bona companyia és molt important per a alleugerir els moments de cansament, psicològicament aguantes molt més i és un factor essencial!!

Pel camí ens vam anar creuant amb la Josepa i l'Emili, del grup de caminades de resistència del CEM, que també vaig trobar-me dues setmanes abans als Castells de la Segarra. També s'agraeix anar trobant a gent coneguda pel camí. Com també s'agraeix trobar gent coneguda als controls i avituallaments, per això aquesta caminada és la que més m'estimo de totes, perquè és la meva!! La gent dels controls t'anima i et dóna forces!!

A més, la gent del CEM , hi dedica molt de treball a l'organització d'aquesta caminada, tot està molt ben muntat, les senyalitzacions, el menjar que hi ha als avituallaments per a agafar forces... fins i tot aquest any han incorporat uns sistema automàtic per marcar els controls, i els tampons amb conillets, taurons,... han passat a la història, però si és per millorar... endavant!! A més, aquest any, amb les ventades de gener, algun tram del camí va quedar barrat pels arbres caiguts, i han hagut de treballar per a fer transitables alguns trams. Moltes felicitats a la gent del CEM per la bona organització!! Em sento orgullosa de pertànyer a aquest centre excursionista!!

Si voleu saber més detalls, l'Àlex, un dels meus companys de caminada, ha fet també un escrit... ell parla de les abelles que em van picar, jo prefereixo no recordar-ho!! ;-) http://alexmaymolopez.blogspot.com/

La presència del català millora en la comunicació de les grans superfícies comercials i supermercats

Article publicat a: www.plataforma-llengua.cat

La Plataforma per la Llengua ha detectat millores en els últims mesos en la presència del català en les grans superfícies comercials i supermercats. L'organització, que fa un any va presentar l'estudi El català en els catàlegs dels grans establiments comercials i supermercats, a Catalunya, elaborat el 2007 i que també analitzava la retolació dels establiments, els rètols dels productes, l'etiquetatge de marques pròpies i les pàgines electròniques, ha avaluat les millores produïdes en el sector durant els darrers mesos, i les conclusions són positives: del total d'aquests elements observats en 36 marques d'establiments hi ha hagut 20 canvis positius i 3 de negatius des de finals del 2007. En conjunt, el número d'empreses observades que utilitza el català en els catàlegs, de forma total o parcial, ha augmentat respecte el 2007, passant del 74% al 91% Vegeu el gràfic.

Respecte el 2007, el català en els catàlegs de productes ha estat introduït per primer cop i de forma generalitzada a les empreses AKI, Bauhaus i FNAC. IKEA, que ja utilitzava el català en part dels catàlegs, ara també ho fa de forma generalitzada i el 2008, per primer cop, ha repartit el catàleg de temporada a les llars en català. Encara hi ha, però, una minoria de 5 cadenes d'establiments (d'un total de 36 analitzades) que en general segueixen incomplint la Llei de Política Lingüística, que estableix que com a mínim aquesta informació hauria de ser en català: Alcampo i Sabeco (del Grup Auchan) més Lidl, que l'utilitzen testimonialment alguna vegada, i Leroy Merlin i Conforama, que no l'utilitzen mai.

També hi ha hagut avenços importants en la presència del català en la retolació dels establiments i en els rètols d'informació dels productes (cartells més o menys petits en els establiments a sota o al costat del producte que n'indica el preu i les característiques), elements que han d'ésser com a mínim en català segons la Llei de Política Lingüística. IKEA i Consum, que el 2007 no utilitzaven el català en els rètols d'informació dels productes, ara en fan un ús generalitzat; també en fa un ús general els supermercats Dia, que el 2007 només l'utilitzava parcialment; Eroski i Bauhaus no incorporaven el català en aquests rètols i ara en fan un ús parcial. FNAC i Decathlon han generalitzat la presència del català en els rètols d'informació dels productes i en la retolació dels establiments (amb excepcions). En canvi, continua havent-hi empreses que pràcticament sempre incompleixen la Llei en els rètols d'informació dels productes: Alcampo i Sabeco (grup Auchan), Leroy Merlin i AKI.

Pel que fa a les pàgines web i serveis electrònics, Mercadona, IKEA i El Corte Inglés han reduït la presència del català, mentre que Decathlon l'ha incorporat de forma generalitzada al web (excepte en la venda en línea) i FNAC l'ha introduït per primer cop, de forma testimonial.

La Plataforma per la Llengua felicita a les empreses que, des del 2007, han decidit complir la Llei de Política Lingüística i millorar l'atenció al client. A més, l'organització anima a continuar avançant a totes les empreses que encara no fan un compliment general d'aquesta llei per tal de millorar la qualitat en el servei i millorar la responsabilitat empresarial respecte la societat. Per altra banda, la Plataforma per la Llengua lamenta que encara hi hagi empreses que no han avançat gens en el compliment de la Llei de Política Lingüística, 11 anys després de la seva aprovació, i continuen tractant de manera diferenciada el consumidor català respecte als de la resta de la unió Europea, obviant una llengua com el català. La Plataforma per la Llengua ofereix el seu assessorament a les empreses i mediació amb els consumidors per tal de resoldre els conflictes que actualment generen les infraccions dels drets lingüístics.

Podeu consultar l'estudi del 2007 a: www.plataforma-llengua.cat/doc/estudi_catalegs.pdf.